Esquerra Unida i Alternativa
EUiA de Salt
 » Portada    » Notícies    » Documents    » Agenda    » Contacte  

Notícies


Crònica del dia més trist de la meva vida
Marta Afuera i Pons. Membre de la PAH-GIRONA

Dimecres, 25 de Abril de 2012

 

Ahir dilluns, diada de Sant Jordi, a les vuit i mitja del matí, diverses persones de la PAH-GIRONA, “armades” amb samarretes verdes, anàvem apareixent des dels carrers que desemboquen a l’Ajuntament de Salt. 

L’objectiu de la convocatòria era aturar el desnonament del Mohamed, la Salima i els seus dos bebès de 6 mesos i dos anys. Petons i somriures matiners d’un grup de persones compromesos amb la societat i molts afectats per la cruel situació actual d’unes lleis hipotecàries que ens maltracten,  unes lleis fetes o mantingudes pels darrers dos governs, el del PSOE i el del PP i per unes entitats bancàries sobreprotegides legalment que només busquen el màxim benefici i a qui no importa la manera d’aconseguir-lo. I la manera ara és negant un dels drets més bàsics, imprescindible per les persones: el dret a l’habitatge. Els vincles emocionals entre nosaltres cada vegada són més forts, de veritable amistat, en moltes ocasions. I és que defensem una causa legítima, justa, digna i moral. Això ens està aportant molta força interior i unió entre nosaltres.

A la porta de l’Ajuntament, les primeres fotos d’algun mitjà de comunicació matiner. N’eren pocs ahir perquè la majoria estaven atrafegats amb la Diada de Sant Jordi. Unes quantes explicacions sobre la ILP, la Iniciativa Legislativa Popular, mentre esperàvem que acabés d’arribar la gent. A la tarda volíem començar a recollir signatures aprofitant el formiguer de gent a les parades de llibres i roses. Com cada dia que ens reunim per fer defensa activa i pacífica de la ciutadania que està essent agredida, com ja he explicat, el primer que fem és repartir els “Stop desnonaments”, donar unes quantes indicacions sobre l’acció i situar-nos a lloc. L’hora programada pel desnonament era les 11:30 del matí però a les 9 ja érem davant de la porta del bloc de pisos del grup d’edificis Sant Jaume, situat al davant mateix de l’Ajuntament. Es tracta d’uns pisos molt humils, la majoria d’ells habitats per persones d’origen marroquí.

El Mohamed es va hipotecar el 2003. Va comprar el seu piset de 65 m2 per 145.000€. Ara es veu que els venen a 30.000€, va comentar un dels companys. I altres  preguntàvem com és possible que es permetés l’especulació tan bèstia i descarada amb una necessitat bàsica. Com ja havíem quedat, el Mohamed va pujar amb la seva família al pis. Li vaig dir que estigués tranquil, que creia que no es duria a terme el desallotjament perquè tenen canalla petita i no és possible que els deixin al carrer. M'equivocava. Mentrestant a la porta de casa seva la gent de la PAH cantavem consignes, xerrant i fent temps.

Les moltes accions que hem organitzat a comarques gironines i arreu de Catalunya sempre han estat pacífiques. No poden dir de la nostra organització que promoguem la violència. No els hem donat al govern ni un bri d’excusa per poder actuar amb violència policial. Però després del darrer desnonament aturat a Girona, el del Rómulo i els seus quatre fills, on van aparèixer tres furgonetes dels antiavalots, la veritat és que estava preocupada i, com per desgràcia varem poder viure a les nostres carns, amb raó.

L’hora de la cruel cita judicial s’aproximava. Cada cop cantàvem més alt: “Gent sense casa, cases sense gent, no s’entén”... “A tu, a tu, a tu també t’afecta”... “La dació és la solució”... “De casa d’en Mohamed i la Salima no ens mouran”... La comitiva judicial, amb un representant de BANKIA, va arribar puntual. 

Els hi varem oferir diàleg i una rosa. 

Els varem explicar que els nens eren al pis. Però tinc la impressió que la decisió ja estava presa. No atenien a cap raó, ni al sentit comú que sembla que els governs tampoc defensen. 

Se’ns va avisar que intervindria la policia. Ens vam apinyar al davant de la porta del bloc. Van arribar diverses furgonetes dels antiavalots, crec que eren sis. Del seu interior en van sortir uns individus que més que persones semblen robots vestits de dalt a baix amb plàstic dur fosc. Es col·loquen formant tres fileres pocs metres al davant de la vuitantena de persones que ens abracem. 

No m’ho podia creure, els Mossos d’Esquadra, la policia dels meu país que tan estimo, a les ordres dels interessos del banc i a punt d’intervenir. El cap del mossos dóna l’ordre i ens rodegen i ens comencen a estibar. Nosaltres teníem la consigna d’agafar-nos fort, que ens haguessin de treure a pes i en cap cas fer gestos violents. Els mossos van arrencant a la gent de la PAH i la situen a un lateral del carrer, custodiada per dues fileres de mossos més. Ens arrosseguen i ens estiren sense miraments. 

Alguns dels mossos van treure les porres, personalment en vaig poder veure quatre que ho van fer. Sento que la gent comenta a cridar molt fort. Diferent com fins al moment. M’agafen i em tiren al terra. M’arrosseguen per les cames dos mossos. Venen dos mossos més i m’agafen pels braços. Jo no presento cap mena de resistència, només em deixo portar a pes. No em moc ni faig força. 

Quan ja estic allunyada de la porta, m’agafen per l’espatlla i m’incorporen. Em deixen anar. Però un d’ells em dona dos cops de porra. Un a la mà esquerra i l’altre a la cama esquerra. Caic al terra. Els mossos em tornem a agafar i em situen amb la resta de companys. Em tornen a arrossegar sense miraments. Em quedo al terra plorant. 

Criden que en Ramon està ferit. desconcertada m’aixeco. Veig la comitiva judicial que entra al pis. No ens permeten que cap de nosaltres acompanyem a la família. Impotència. Desesperació. Dignitat davant de tanta estupidesa. El món està ben girat, penso. 

Em quedo al davant dels mossos que s’han col·locat en formació per impedir-nos el pas. Els hi dic: "Avui quan torneu a casa, els hi direu als vostres fills que us heu guanyat el sou fent fora a gent de casa seva?". 

Dues ambulàncies no triguen en arribar. Atenen a diverses persones. Ahir en varem comptar  cinc almenys. La mà se m’ha inflat molt i també em posen una fèrula per immobilitzar-la dins d’una ambulància. Quan surto, la comitiva judicial ha marxat i ha fet fora a la família. No m’ho puc creure. 

Truco al Mohamed. Em diu que està amb la Salima i els nens al parc que hi ha quatre carrers més enllà. Els anem a cercar. Ens hi acompanya una periodista. En Mohamed ens troba a mig camí i parlem on podran passar el dia i dormir la nit següent. Ens diuen que una persona de Serveis Socials de l’Ajuntament s’ha personat al pis preguntant on eren els nens. El Mohamed està molt preocupat per si els treuen als nens i ha trucat a un familiar d’una altra ciutat perquè estiguin un dies allà  i no els puguin trobar. No confia gens en les persones amb qui ha tractat de Serveis Socials: fa uns dies ens va explicar que l’havien amenaçat de treure-li el PIRMI.

Cap a les dues de la tarda, la gent ha anat marxant cap a casa seva. Hem quedat a les quatre de la tarda al bar de davant de la Generalitat per parlar sobre el que caldrà fer. A més, via xarxes socials, ha corregut com la pólvora tot el que ha passat i s’ha convocat una concentració espontània a les sis de la tarda. Varem decidir trobar-nos avui dimarts per aplegar la informació i presentar una demanda per agressió contra la policia autonòmica catalana. Una agressió que des de la PAH-GIRONA valorem com injustificada i completament desproporcionada.

El Sant Jordi més trist de la meva vida... de fet aquesta és la crònica del dia més trist de la meva vida. Digueu-me ingènua si voleu, però jo pensava que la policia hi era per defensar a la ciutadania i ahir va passar tot el contrari a la porta d'un edifici de Satl i dins del pis que mai va ser del Mohamed i la Salima

 

Marta Afuera i Pons. Membre de la PAH-GIRONA

 






Esquerra Unida i Alternativa de Salt